Cançons obreres: Les “American Industrial Ballads” de Pete Seeger i les Cançons de Fàbrica al Ter mitjà

American Industrial Ballads: un disc esplèndid.

L’any 1956 Pete Seeger editava en el segell Folkways label el disc “American Industrial Ballads”:

“un recull de 24 cançons escrites i cantades arran de la gran industrialització d’Amèrica dels darrers 140 anys “.

La primera cançó del disc, ordenat cronològicament, data de 1801-1804 i la darrera de 1948-49, i el conjunt, sens dubte una peça important per conèixer el folklore americà, ens ofereix un recorregut molt interessant per la història del moviment obrer i les condicions de treball als Estats Units.

Les edicions americanes del disc, tant la del 1956 com la posterior de 1991, són molt acurades i inclouen explicacions detallades sobre l’origen i la significació de les cançons que conté.

Les cançons, amb un caire clarament reivindicatiu, retraten la misèria de la classe treballadora, ja sigui a les fàbriques de cotó (Cotton Mills), a les mines o al camp. Però sovint van més enllà de la queixa ( el “colic” en el vocabulari de l’època), i tracten temes clàssics de la lluita obrera: la jornada de 8 hores, la competència entre els obrers i les màquines pels llocs de treball, el treball infantil, la carestia dels preus a les botigues on compraven els treballadors...

Res d’això ens és desconegut a Catalunya. Ens sorprèn, potser, la virulència de la crítica de moltes de les cançons, i la crida tant habitual als “Union” com a únic camí de sortida.

Tot seguit teniu un tast d’algunes de les cançons que ens ofereix el disc (clicant el títol teniu accés a la reproducció de la cançó i al final de cada resum teniu l'enllaç a la lletra completa) :

1-.Peg and Awl (1801-1804)
La primera cançó del disc explica els estralls causats en els inicis de la industrialització americana per la competència pel treball entre els homes i les màquines

“In the year of eighteen and two
Peggin' shoes was all I'd do
Hand me down my peg, my peg and awl
They invented a new machine
Peg and awl
They invented a new machine
Peg and awl
They invented a new machine
Prettiest thing I ever seen
Throw away my peg, my peg and awl”
Lletra

2.-The Blind Flidder (1850).
Cançó recollida per Emma Dusenberrry a Arkansas.
Un treballador cec a causa d’un accident laboral esdevé un captaire:

“I lost my eyes in a blacksmith shop
in the year of Fifty-Sixt”
Lletra

3.-Eight-hour day (1886).
Versos presos d’una cançó de John Hory, The Knights of Labor Strike. La música coneguda com a Wild Amerikay, és dels temsps colonials.
Una súplica per tal de que s’establís la jornada de 8 hores a les mines de carbó:

“Eight hours we'd have for workin', eight hours we'd have for play
eight hours we'd have for sleeping, in free Americay”
Lletra

4.-Let them wear their watches fine (1910)
Will Geer escoltà una dona cantar aquesta cançó a les muntanyes de West Virgínia i l’escrigué . Explica la misèria del treball en una fàbrica tèxtil: els treballadors se senten com escombaries i els seus fills, analfabets, al menys aprenen a filar...

“I lived in a town way down south
By the name of Buffalo
Worked in the mill with the rest of the trash
As we're often called you know (..)
Our children they grow up unlearned
No time to go to school
Almost before they have learned to walk
They have learned to spin or spool”
Lletra

5.-Cotton milk colic. (1926).
La vida d’un treballador a una fàbrica de cotó. Les penalitats no s'acaben a la fàbrica, continuen a les botigues del poble, on el jornal no arriba per comprar el més indispensable.

"When you buy clothes on easy terms
Collector treats you like a measly worm
One dollar down and the Lord knows
If you can't make a payment, they take your clothes"
Lletra

6.-Mill mother’s lament (1929)
Ella Mae Wiggins, l’autora fou una treballadora significada en les vagues de les fàbriques tèxtils de Gastonia a North Caroline el 1929. Composava cançons pel moviment obrer i ella mateixa, mare de 9 fills, en va perdre quatre de cop a causa de la tos ferina. (La foto de l'esquerra és la del funeral dels seus fills). El 14 de setembre de 1929, a l’edat de 39 anys moria assassinada per un escamot armat.

"We leave our homes in the morning
we kiss our children goodbye
while we slave for the bosses
our children scream and cry "
Lletra

7.-The death of Harry Simms (1932).
Autor: Jim Harland.
La cançó narra l’assassinat d’un líder sindical de la mineria del carbó a Bell County, Kentucky.

"Come and listen to my story, come and listen to my song
I will tell you of a hero, who's now dead and gone,
I will tell you of a young boy,whose age was nineteen
He was the bravest union man, that I have ever seen "
Lletra

8.-My children are seven in number (1933).
Lletra: Eleanor Kellogg. Música: My Bonnie Lies over the Ocean.
L’hivern de 1933 els miners del carbó dels pobles de Davidson i Wilder a Tennessee, anaren a la vaga. Aquestes pobles estaven totalment controlats per l’empresa minera, els treballadors eren pagats en vals que només eren bescanviables a les botigues de la pròpia companyia. Quan els obrers anaren a la vaga, una de les mesures de pressió de l’empresa fou tallar l’electricitat al poble. (La foto que incorporem, del poble de Wilder als anys 30, és prou explícita pel que fa a les penúries de les condicions de vida dels obrers.)

“Milk, milk, we’re striking for gallons of milk”.
Lletra

9.-Raggedy (1936).
John Handcox. Música: How Beautiful Heaven would be
Descriu els problemes i esperances des parcers del sud d’Estats Units. John Handcox, era un parcer i predicador negre que fou també organitzador dels sindicats agraris del Sud. Escrigué nombrosos himnes utilitzats per aquest moviment.

"Raggedy, raggedy are we
Just as raggedy as raggedy can be
We don't get nothin' for our labor
So raggedy, raggedy are we"
Lletra

10.-Pittsburg Town (1941)
Woody Gutrhie, Pete Seeger
Una irònica imatge de les condicions de vida i de treball a la ciutat de Pittsburg, centre industrial de l’acer.

"Pittsburgh town is a smoky ol' town
Solid iron from McKeesport down"
Lletra

Les cançons obreres al Ter mitjà.

Però i nosaltres? , és que a Catalunya tenim una tradició semblant?
La veritat és que fa de mal dir. El que no existeix de ben segur, és el nivell de difusió i prestigi del que gaudeix el folklore americà, mercès a l’acció d’intèrprets com Pete Seeger.
Malgrat aquest manca d'estudis, molt possiblement sí que ha existit a casa nostra una tradició de cançons obreres de caire reivindicatiu, poc conegudes actualment, però que de mica en mica, treballs com el de Jaume Ayats Abeyà , (Cantar a la fàbrica, cantar al coro. Els cors obrers a la conca del Ter mitjà. Museu Industrial del Ter/Eumo Editorial. Manlleu ,2008, ) contribueixen a recuperar i difondre.



El llibre de Jaume Ayats que acabem de citar inclou 3 grans apartats: Cantar a la fàbrica, Cantar a la taverna i al carrer i Cantar al coro: els cors del Ter mitjà. Per nosaltres són especialment interessant, el primer i segon capítol on es recullen vàries cançons obreres que ens parlen dels conflicte a les fàbriques del Ter. Aquí n’exposem cinc exemples:

1.-Corranda contra les noies de Roda (1900-1901).
Recollida a la revista de Roda de Ter (article signat per don Manolito, el 1976). Es tracta d’una corranda "dictada" (és a dir creada oralment), contra les noies de Roda que anaven a substituir als homes acomiadats a la colònia industrial de Salou, a Roda de Ter, (foto a l'esquerra extreta del blog de Josep M. Rovira) per un sou més baix. La corranda s’emmarca en el procés de substitució d’homes per dones que s’esdevingué a la indústria tèxtil a Osona, a inicis de segle i que va generar un locaut patronal i disturbis el 1901.

"Les noies de Can Mariano
van a treballar a Salou
els hi llevarem la cua
i els hi penjarem al sol.
Elles diran: “I tu, pare,
perquè ens hi feies anar!,
abans dúiem cua i ara
no ens podem pentinar.”

2.-Cançó del locut (locaut) (1919).
Cantada per les colles de caramelles a Vic entre 1919 i 1930 i recordada per Mn. Andreu Ramírez, Rita Molist i Margarida Masjoan. Explica la situació creada arran del locaut patronal de 1919 a la Plana de Vic.

"Passejant-se i fent el maco,
la butxaca sense un ral,
a l’estanc no hi ha tabaco
gràcies a la patronal.
Ens van declara el locut
i tothom cap el carrer,
qui gemega ja ha rebut
i sempre llenya a l’obrer (..)"

3.-L’amo de can Pahissa (corranda, cc 1920)
Recollida per Ramona Serra, treballadora de Can Riva (Les Masies de Voltregà) des de mitjans dels anys 20, Pahissa en fou el director des de 1907 fins a 1934. Com ens explica Jaume Ayats, la cançó fa referència al toc de campana (potser antigament era de corn), que es tocava un quart d’hora abans d’entrar a la fàbrica per avisar als obrers de que no fessin tard. Aquest director no el deixava tocar i si algú arribava tard, el deixava al carrer, 15 dies sense feina.

"Sant Hipòlit, Manlleu i Roda
i a tots els pobles en general
tothom s’exclama que a Can Pahissa
hi hagi un amo tan animal.
Per fe’ls la punyeta
durant la setmana
no el toca ni corn ni campana;
si per desgràcia algú fa tard,
amb quinze dies de festa
ja el tenen perdonat.”

4.- Treballant quaranta vuit hores (cc 1940-1950)
Es conserven també vàries cançons “dictades”, per Núria Campàs, treballadora de la colònia industrial La Coromina a Torelló entre 1920 i 1960. Una de les que ens ha arribat ,tracta de les penalitats en el temps de la postguerra, això sí, sense atribuir-les directament als “amos”:

“Treballant quaranta-vuit hores
arribem a guanyar per comprar
un litro d’oli i quatre quilos de pa.
De carn no en podem menjar
Perquè va a cinquanta-cinc.
No donem la culpa a l’amo
ni tampoc al director
la culpa és que aquí a Espanya
hi ha mala administració”

5.- De la nyigo nyigo nyigo (cc 1940-1950)
De la mateixa Núria Campàs en tenim una altra, de caire satíric, sobre la ridiculesa de la còfia que els amos van obligar a posar a les treballadores de la colònia de la Coromina a Torelló i en la qual també s’evoca la vinguda dels Reis d’Orient a la colònia:

“Ara diu que a la Coromina
quin un se n’han pensat
totes les noies casades,
posant-se un sombrero al cap (tris)
de la nyigo nyigo nyigo
perquè això fa ser endreçat. (...)
Ara ja la canalleta
fa dies que van parlant:
els tres Reis de la Coromina,
vejam què ens portaran,
quina alegria tan gran.”

El llibre de Jaume Ayats, dona vida a moltes d’aquestes cançons mercès a un material filmat molt ric i que el Museu Industrial del Ter de Manlleu, ha tingut l’encert de posar a l’abast de tothom. Aquí teniu l'enllaç a aquest material:

Us pot interessar per:

• Entendre millor, a partir d’un enfocament comparatiu, les característiques de la nostra industrialització. És l’atzar el que ha fet que no hagi arribat fins a nosaltres amb la força que hem vist a Estats Units un folklore obrer reivindicatiu? Existí realment a Catalunya? Quedà a un nivell molt més local? No fou utilitzat com a arma per a la lluita sindical?. Quin paper tenien aquest tipus de manifestacions a les colònies industrials?
• Conèixer una eina que pot ser molt útil per l’ensenyament. De fet hem recuperat un manual d’història d’Estats Units, realitzat a través de l’anàlisi de cançons, on hi ha incloses moltes de les del disc de Pete Seeger. La referència és: American History in Ballad and Song. Junior High School Social Studies by Albert Barouth and Theodore O. Cron.1961 Folkway Records&Service Corp. New York.
• I finalment, simplement per gaudir d’unes cançons plenes de força i de sinceritat. Us recomano especialment la número 9, Raggedy.
  

No deixeu de consultar:

• El lloc web: Textile Mill Songs, on podreu trobar altres cançons americanes sobre aquesta mateixa temàtica.
  

Els Fabra: palaus, joies i balls.

Els Fabra empresaris

Els estudis d’Història de l’Empresa que s’ocupen de la classe empresarial a l’Espanya de finals del vuit-cents i inicis del nou-cents, a l’hora de presentar a la família Fabra solen posar de relleu la seva activitat com a emprenedors.

Camil Fabra i Fontanills (foto superior) el fundador de la nissaga empresarial, pioner en el negoci de la fabricació de xarxes, que amb associació amb Ferran Puig, amplia al cotó, va dirigir les societats Camil Fabra y Cia i posteriorment amb associació amb la família Portabella, Sucesora de Fabra y Portabella.

A la seva mort, el 1902, els seus dos fills, Ferran Fabra i Puig (foto superior) i Romà Fabra i Puig, es posaren al capdavant del patrimoni empresarial de la família, gestionant l’acord amb els Coats per a la constitució de la Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats (1903). Els Fabra ocuparen llocs de direcció en empreses tant assenyalades com el Riegos y Fuerzas del Ebro, Compañía Barcelonesa de Electricidad, La Catalana de Seguros, Banco Vitalicio de España...

Els Fabra polítics

Hi ha una altra vessant de la família també prou coneguda, la seva participació en la vida política espanyola. Camil Fabra, fou diputat i senador i, l’any 1893, alcalde de Barcelona. Ferran Fabra, seguí les passes del seu pare, com a diputat i senador, i també com alcalde de Barcelona, el 1922-1923.

Els Fabra membres de l’alta burgesia catalana

Menys importància es dóna a un altre aspecte que en una primera aproximació pot semblar, més “privat” i fins i tot, més frívol de la família: els Fabra pertanyien a l’alta burgesia barcelonina i foren una família de referència en aquest món. Acomplien un dels requisits imprescindibles en aquell període, tenien un títol nobiliari: Camil Fabra, aconseguí el títol de Marquès d’Alella el 1889, que va ser heretat pel seu fill Ferran, i l’altre fill, Romà Fabrà, el 1922 fou nomenat Marquès de Masnou. Per una altra part, el seu status econòmic, els permetia participar i impulsar una intensa vida social, plena de luxes i exquisideses, a la Barcelona burgesa de l’època, que a l’hora alimentava una xarxa de relacions i influències fonamental per a fer “negocis”. L’historiador Lluís Casassas assenyala: “(..)la gran importància que va continuar tenint l’oligarguia urbana: un sector que la monarquia d’Alfons XIII va nobilitzar a un ritme insòlit i que no va parar d’augmentar la influència social, econòmica i política . A més els casaments i tot tipus de relacions internes van fer que aquesta oligarquia barcelonina constituís un grup molt tancat i homogeni (..)”

Les joies

Tenim varis exemples que acoloreixen aquest estil de vida que hem descrit. El 1888. l’any de l’Exposició Universal de Barcelona, una novel.la per entregues a la revista “La Ilustración Española y Americana”, descrivia l’ambient de la ciutat, vista per uns visitants:

“Y así no dejaron por ver ninguno de los escaparates de las primorosas tiendas de la calle de Fernando, en que emplearon largas horas, y no escapó á su curiosidad ningún comercio de las calles de Don Jaime y de la Princesa (..). Porque una por una vieron y admiraron las infinitas joyerías que existen en aquella ciudad, donde el comercio de alhajas ha adquirido gran desarrollo por la singular afición que á ellas tienen los catalanes, ó mejor dicho, las catalanas, y también , sin duda, porque en el arte de la orfebrería se ha llegado en Cataluña á la perfección, y nada se tiene que envidiar al extranjero. Las joyas que poseen las familias ricas que habitan en Barcelona constituyen por si solas una riqueza enorme, y con ocasión de la Exposición han lucido á maravilla en los salones de Sama, de Comillas, de Marianao, de Sentmenat, de D. Camilo Fabra, de Arnús, con admiración de cuantas personas forasteras merecieron la fortuna y la honra de ser invitadas á tan brillantes fiestas.(...) Siempre que pasaban (...) por delante del escaparate de Masriera hermanos, deteníanse á contemplar, como en éxtasis, las preciosidades que tan hábiles y famosos artistas tienen allí, para la gente rica (...)”
(La Ilustración Española y Americana. Madrid 30 de Noviembre de 1888.Año XXXII Núm. XLIV)

Els Fabra eren de fet assidus clients de la famosa joiera Masriera. Lluís Masriera, el fill del genial joier barceloní , Emili Masriera, recordava la muller de Camil Fabra com a clienta habitual del seu establiment:

“La marquesa venía con frecuencia al despacho. Era una de aquellas clientas comprensivas; dotada de excelente disposición, comprendía la superioridad artísitca de mi padre y le trataba con respeto”

Els palaus

Un altre símbol del status, era les mansions on habitaven. Dos semblen els arquitectes de referència dels Fabra, Salvador Viñals i Sabaté i Enric Sagnier i Villavecchia.

Del primer coneixem dues obres relacionades amb els Fabra: a Barcelona la casa Marquès d’Alella, a la Rambla Catalunya 84, datada de 1901

i al municipi d’Alella, la també anomenada Casa del Marquès, de 1902.

Uns anys mes tard, vers 1912-1914, Enric Sagnier dirigiria la construcció del Palau del Marquès d’Alella, a Barcelona, al carrer Muntaner 282-290, amb pintures de Josep Maria Sert

Festes i balls.

I era en aquestes cases i palaus on els Fabra oferien balls i festes assenyalades. De nou el joier Lluís Masriera recorda com, quan ell era petit, a les tertúlies de la rerabotiga de la joieria del carrer Ferran, un dels temes de conversa era:

“(..) el famoso baile dado en casa de los Fabra, marqueses de Alella, y se comparaba con los más famosos organizados por el Círculo Artístico.” (del Liceu)

Ferran Fabra, el fill de Camil, també fou sovint amfitrió de festes sonades. Algunes fruit de la seva posició política, com a alcalde de Barcelona. Així l’any 1923 (16 de maig) La Vanguardia anunciava:

“De Sociedad.
El próximo jueves por la noche se celebrará en la casa palacio del marqués de Alella, alcalde electo de nuestra ciudad!, un gran baile de gala, para celebrar el cumpleaños de S. M. el Rey: han sido invitadas para asistir al misino todas las autoridades y distinguidas amistades.
La fiesta será brillantísima y muy elegante, pues como baile de gala, lucirán las señoras diademas, y bandas y los caballeros, uniformes o condecoraciones, como se hizo en el último baile de gala celebrado en Barcelona con asistencia de SS. MM.”

Altres però, responien únicament a cel.lebracions privades, com les que ens descriu La Vanguardia el 1929 (30 de maig)

“De Sociedad.
EL BAILE EN CASA DEL MARQUES DE ALELLA

Brillantísimo fue el baile de gala celebrado en casa del marqués de Alella y anunciado ayer y el domingo en esta sección.
Los caballeros iban de frac y las señoras y señoritas ataviadas elegantísimamente resultando un conjunto digno de toda admiración.
Los hermosos salones de la señorial residencia eran marco adecuado para fiesta tan selecta y la animación duró toda la noche.
Honraron la fiesta con su asistencia varias personas reales y algunas destacadas personalidades. Estuvo allí presente “todo el Madrid” forastero en Barcelona y toda la alta sociedad barcelonesa.
Hicieron los honores de la fiesta con el marqués de Alella sus hijos los de Aguilar de Vilahur, don Luis Fabra de Sentmenat y don José María de Pallejá y Ferrer-Vidal.
Una orquestina tocaba en el gran salón y otra, argentina, en un salón contiguo.
En el comedor se sirvieron toda clase de manjares exquisitos y bebidas, constituyendo una verdadera y completa cena fría.
En la planta baja (sótanos) hubo también un bar.
S. A. el infante don Jaime bailó con la duquesa de Solferino y con la señorita Sara Benicarló entre otras.
El príncipe de Udine bailó también con varias señoras y señoritas.
Otras reales personas que estuvieron:
Los archiduques don Leopoldo-Salvador, doña Blanca, don Antonio, doña Dolores y doña Margarita y el duque de Bérgamo.
La fiesta duró hasta muy entrada la madrugada.
El Infante se retiró a las tres, siendo despedido por los señores de la casa con la alta consideración propia de tan egregio visitante de aquella morada.

Entre los invitados recordamos: Duquesas de Santoña, Dúrcal, Santángelo, Unión de Cuba, Algeciras y de la Victoria.

Marquesas de Castellvell, Benicarló, Villalonga, Villanueva y Geltrú, de Barbará y de la Manresana, Salamanca, Pons, Esquilache, Monsolís, Masnou, Villamediana, Amparo, Comillas, Castillo del Torrente, Camps y Cabanes.”

I seguia un llarguíssim reguitzell d’altres personalitats convidades.

No podeu deixar de consultar:

1. Masriera, Luis: Mis memorias. Editorial Dalmau y Jover. Barcelona. 1954.
2. Casassas Ymbert, Jordi: L’arrencada del segle XX, (pàgs. 18-57) a Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans. Vol. VIII. L’època dels moviments socials 1900-1930. Enciclopèdia Catalana 1995. Barcelona

Teatre de Colònia a Puig-reig: "La Fàbrica Vella" de Francesc Parcerisa

Així m’imagino, permeteu-me una petita llicència, la conversa entre dues veïnes de Puig-reig, la nit de l’estrena de l’obra de Francesc Parcerisa, al Teatre Imperial el 5 de juliol de 1932. De ben segur l’esdeveniment trasbalsà la vila...

.............................................................................

ESCENA PRIMERA I ÚLTIMA

Dimarts, 5 de juliol de 1932 a Puig-reig, Plaça de la Vila

Maria, obrera de la veïna colònia Manent, ben arreglada i amb un dels seus fills, camina de pressa cap al Teatre de Puig-reig. S’hi troba la Josefina, una amiga de la vila que treballa a la colònia veïna de Can Pons.

JOSEFINA.- Bona tarda Maria, cap a on vas tant esperitada?
MARIA.- Noia que no ho saps?, me’n vaig cap a teatre, a l’Imperial. Avui hi ha funció!. El grup de teatre de la colònia Manent, estrena obra.
JOSEFINA.- Ah sí!, ja m’havia marxat del cap. Entre la fàbrica i la casa vaig de bòlit. Ara que ho dius..., no s’estrena pas aquella obra que ha escrit en Francesc, un noi de la vostra colònia?
MARIA.- Precisament, “La Fàbrica Vella” es diu l’obra, i m’han dit... que tira fort en contra dels amos! A cal Manent.- tothom en va ple. Aquest noi, en Francesc.., ves que no es busqui problemes per a ell i pels de casa.
JOSEFINA.- Dona, potser no n’hi a per tant! i a més, de ben segur que moltes de les coses que explica són ben veritat!
MARIA.- Potser sí, però tot i així ..., cal no oblidar d’on mengem tots a la colònia Manent i val més no fer-se mal veure... M’han explicat que als assajos, al final cremen la fàbrica i maten l’amo!!!
JOSEFINA.- Ca dona! segur que exageren....Escolta Maria, a quina hora s’acaba el teatre? Jo no puc venir a l’obra però m’aproparé a la sortida perquè m’expliquis com ha anat..
MARIA.- Doncs s’acaba a 2 quarts d’onze. Vine, vine.. que l’acabarem de fer petar. Demà tothom en parlarà.

..............................................................................

La vila de Puig-reig i la conca del Llobregat.

Puig-reig a inicis dels anys 30 era un poble a la vora del Llobregat, nascut arran de la formació al seu entorn de, ni més ni menys, que sis colònies industrials: Cal Prat, Cal Casas, Cal Marçal, Cal Vidal, Cal Riera o Manent i l’Ametlla de Merola. No és estrany doncs que Puig-reig, des d’inicis de segle hagués estat una de les localitats protagonistes del moviment obrer a la comarca
La comarca del Llobregat havia estat trasbalsada el gener de 1932 pels “Fets de Fígols” on els anarquistes proclamaren el comunisme llibertari. Manresa va ser ocupada per l’exèrcit per sufocar la vaga revolucionària que s’estengué per tota la comarca i que afectà també a Puig-reig.

Francesc Parcerisa.

En Francesc Parcerisa, un noi de la veïna colònia Manent, formava part del grup de teatre la « Joventut Artística » de la colònia i tenia fortes inquietuds socials. N’hi coneixem dues obres, “La Fàbrica Vella” de la qual parlem a continuació i una altre posterior “La voluntat d’un poble”. Francesc Parcerisa, a com director de la “Joventut Artística” va guanyar l’any 1933 el primer premi de la segona categoria del Concurs Amateur de teatre.
La seva inquietud social va tenir també reflex en el camp de la política, i a les eleccions municipals de 1934 Francesc es presentava com a candidat per el Centre d’Esquerra a Puig-reig.


L’obra de teatre “La Fàbrica Vella”.

L’obra és la història d’una fàbrica regentada per dos socis. Don Eusebi, el fundador de l’empresa, persona de bons sentiments però ja mancat d’energies i que empès per problemes econòmics s’associa amb Don Cosme, dèspota, egoista i sense cap consideració envers els obrers.
Eusebi té dos fills, el petit, l’Eduard, acostumat a una vida de comoditats, la pràctica de l’esport (la boxa i el futbol) i a les diversions. L’hereu, en Daniel, estudiós i lletraferit amb una combativa consciència social.
En Daniel és el protagonista de la història. En un moments de reivindicacions dels obrers de la Fàbrica Vella, es posa del seu costat, intentat de fer de mitjancer amb el seu pare i el seu soci. Davant la intransigència de Don Cosme els seus intents són endebades i arriba l’enfrontament. Els obrers, desesperats per la manca de resposta a les seves demandes assalten la Fàbrica Vella i la cremen i en els intents per salvar-la mor finalment Don Cosme.
La darrera intervenció d’en Daniel és prou explícita:

“Damunt de les runes de la Fàbrica Vella, d’aquesta fàbrica reflexa d’un món social basat en l’explotació i l’esclavatge, hi aixecarem la Fàbrica Nova, símbol lluminós de la redempció dels oprimits i de la llibertat humana!”

L’obra té molt d’interès per :

• El que ens diu de l’ambient social a un nucli industrial com Puig-reig immers en un període de gran inestabilitat social l’any 1932. Recordem que pel gener del mateix any s’havien produït. els aixecaments llibertaris a l’Alt Llobregat . No deixa de ser curiós, després d’haver parlat tant de control social a les colònies industrials, que es pogués representar aquesta peça tant combativa, que s’acaba amb la mort de l’amo i la crema de la fàbrica.
• La mateixa tesi de l’obra. De caire reformista en els seus objectius, advoca per un capitalisme “social”, no descarta un procés revolucionari i violent, com a darrera opció per tal d’arribar-hi.
• Ens evidencia, la necessita de valorar i difondre el patrimoni literari, ja sigui costumista o de tesi, que reflexa la nostra industrialització i que ens permet entendre molt millor la realitat d’uns temps convulsos.

No podeu deixar de consultar:

Naturalment, la mateixa obra: Parcerisa, F: “La Fàbrica Vella” Llibreria Milà. Barcelona (1932). Cal dir que hi ha una traducció al castellà.
Cara Rincón, Josep, Jané Roca, Jordi: "El moviment obrer al segle XX: l’altre cara de la industrialització bergadana". El segle XX: un segle de resistències. Publicat a L’Erol, 70. Tardor 2001
Alcàntara, Silvia: "Olor de colònia". Edicions de 1984. Barcelona 2009. La novel.la de l’autora de Puig-reig, comença amb l’incendi de la fàbrica de la colònia, això sí, als anys 50, els anys que ella mateixa ha viscut.
Les imatges de la Colònia Manent, on nasqué Francesc Parcerisa, a l’actualitat. Imatges extretes de Nodala i Chimevapor

Relats de fàbrica a Fabra i Coats

El dissabte 19 de març tingué lloc a les instal.lacions de la Fabra i Coats a Sant Andreu (Barcelona), la posada en escena del muntatge: "Relats de fàbrica a Fabra i Coats". El muntatge, en el qual he tingut la sort de poder col.laborar, ha estat ideat i produït pel Museu d'Història de Barcelona i els Amics de la Fabra i Coats.

Fàbrica de Sant Andreu: 1926

"Memòries, objectes i documents", aquest hauria pogut estar el subtítol de l'acte:

18 persones relacionades amb la Fabra i Coats, acompanyades de 18 objectes i 18 documents, relatius al seu treball a l'empresa, van explicar-nos les seves experiències i ens van fer "sentir" la Història.
L'acte també va permetre presentar la tasca de recopilació d'objectes de la Fabra i Coats, més de 2.000 fins ara, endegada pels Amics de la Fabra i Coats i l'Arxiu de documents de Can Fabra, gestionat pel MUHBA, d'una enorme riquesa i amb més de 1.400 unitats classificades i més de 600 metres lineals d'arxiu.
Els tres elements, "Memòries, objectes i documents", formen una base sòlida per a la construcció del futur espai del Museu d'Història de Barcelona, dedicat al treball i que es localitzarà a les mateixes instal.lacions de Can Fabra, a Sant Andreu.

Us enllaço el tríptic del MUHBA on es descriu el contingut de l'acte que molt possiblement es repetirà aquesta primavera: Tríptic

Colònies industrials i feudalisme: Estats Units i Catalunya

"Treballem a la seva fàbrica. Vivim a les seves cases. Els nostres fills van a la seva escola. I el diumenge tots anem a escoltar el seu rector. (..) També formem part del seu casal per a joves cristians (..). Aquells de nosaltres que sabem llegir, passem el nostre temps lliure, després de les 11 hores diàries de treball, a la seva sala de lectura. Els nostres nens juguen als seus carrers. Les nostres vaques, jeuen al seu estable. Anem al seu magatzem a comprar. Quan estem malalts o prenem mal a la fàbrica, anem al seu hospital. Ens arresta la seva policia i ens jutja el seu magistrat. I quan morim ens enterren al seu cementiri" (1913)

Doncs no, to i que ho sembla, no és un extracte del conegut article de Luis de Morote: "El feudalismo en las fábricas", publicat a La Publicidad l'any 1891, ni tampoc del reportatge: "La vida del obrero en la comarca del Ter", escrit a La Justicia Social l'any 1916, que retrataven la situació econòmica i social a les colònies industrials catalanes.

La citació es refereix a una realitat molt més llunyana, correspon a A.J. McKelway, qui era Sots Secretari del Comitè Nacional de Treball Infantil dels Estats Units i és l'inici del seu estudi titulat:

"Els salaris infantils a la indústria del cotó: el nostre modern feudalisme".

L'article continuava:

"Aquesta és el patètic lament que els treballadors de la indústria del cotó de l'Estat de Carolina del Nord, adrecen sovint al nostre agent en aquest Estat."

Es tracta d'un informe realitzat per aquesta agència nacional americana, sobre els Estats del Sud (les dues Carolines, Virgínia, Geòrgia apareixen a l'article), per tal d'avaluar la situació laboral dels obrers de la indústria cotonera, tant abundant en aquesta zona. Les conclusions el 1913, eren tant devastadores com les que expressà Morote per a Catalunya, però gairebé 20 anys abans. De fet McKelway i Morote coincideixen en la utilització del mot "feudalisme" com el que millor descriu el règim que pateixen els treballadors d'aquestes fàbriques.

El treball té molt d'interès per:

• L'opressió i control social asfixiant que descriu en els "Cotton Mills" d'aquests Estats del Sud d'Estats Units.
  
• La diagnosi del problema i la proposta de solució: crear les condicions perquè la democràcia actuï. El treball infantil, amb la conseqüent mancança en l'educació de la canalla, pot provocar que, aquest sistema es perpetuï. Els obrers, ignorants, són susceptibles de ser manipulats i de no votar d'acord amb els seus veritables interessos. És doncs vital eliminar el treball infantil per tal de poder tenir ciutadans correctament formats i que així, pugui actuar la democràcia acabant amb aquest ordre "feudal".
  
• Ens fa de nou palès la necessitat d'un enfocament comparatiu del fenomen de les colònies industrials i en general de l'habitatge obrer, remarcat ja per Gracia Dorel-Ferré. En aquest cas els elements comuns, fins i tot de llenguatge, tot i la llunyania, són realment impressionants.
  

Pots consultar:

McKelway, A. J.: Child wages in the cotton mills: our modern feudalism. Child Labour Bulletin. Vol II. Núm. 1. May 1913.
McKelway, A, J. (director): Child Labor in the Carolinas Account of Investigations Made in the Cotton Mills of North and South Carolina, by Rev. A. E. Seddon, A. H. Ulm and Lewis W. Hine, Under the Direction of the Southern Office of the National Child Labor Committee. 1909

Dorel-Ferré, Gracia: La qüestió de les colònies industrials. Un fenomen discutit de la Història Industrial de la Catalunya dels segles XIX i XX. Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics. 2003, núm. 14.

"Industrial Mills": una troballa a la xarxa.

De tant en tant internet ens sorprèn amb alguna troballa inesperada. Un exemple n'és l' "OPEN DIRECTORY PROJET", un directori creat amb les aportacions dels internautes i que es limita a classificar per categories els llocs web que els diferents usuaris proposen, amb una explicació sintètica de cadascun.
La sorpresa és que una de les categories d'aquest directori, dins l'apartat Tèxtil és: INDUSTRY/MILLS. I en aquest apartat tenim la sort de trobar l'enllaç a 107 llocs web !! que fan referència a aquesta temàtica. La majoria dels webs són d'orígen anglès o americà, presenten els edificis industrials als quals fan referència i sovint també, les comunitats que al seu voltant s'hi van crear.

L'interès rau en:

• La visió comparativa. El directori fa evident la universalitat del fenomen dels "pobles i veïnatges industrials", amb elements com la consciència de comunitat, un urbanisme i una arquitectura específica.
• Conèixer les estratègies que arreu s'han desenvolupat per tal de recuperar i valorar aquests espais d'arqueologia industrial.
• Adonar-nos del llarg camí que encara tenim per recórrer al nostre país, a l'hora de difondre la història del nostre passat industrial.

Cal però anar en compte per:

• La desigual qualitat dels blocs. N'hi ha de molt interessants, sigui per les dades que aporten, sigui perque traspuen la vitalitat de les comunitats que hi ha al darrera. Alguns però, són simples notes informatives o amb un enfocament clarament comercial. Cal dir que globalment, el nivell de qualitat de les entrades és prou acceptable.

Un tast d'algunes de les planes més interessants:

Charlestown (Lancashire): Regne Unit:

"The pattern of industry in Charlestown is a microcosm for the industrial revolution all over the North of england"

http://www.charlestownhistory.org.uk/mills.html

Michigan: Estats Units

Una botiga de llanes.

http://www.frankenmuthwoolenmill.com/pg1.htm

Neilston (Escòcia): Regne Unit.

Una de les fàbriques de R.F.&J Alexander, productors de fil de cosir i compradors, l'any 1893, de la fàbrica de Ca l'Alsina a Sant Andreu de Palomar, l'actual recinte de Can Fabra.

http://bobbinsandthreads.co.uk/

New Brunswick: Canadà

" Our project focuses on the need for an informated public memory on the history of the world of work in New Brunswick during the last century"

http://www.lhtnb.ca/00/en_welcome.cfm

Warnambool: Austràlia

L'explotació immobiliària

http://www.themillwarrnambool.com.au/history.html

Amics de Vila-seca Cultural

Al redós de la Comissió de Festes de Vila-seca i ja amb una llarga trajectòria que arrenca de 1976, aquesta grup de gent de la colònia compten amb un lloc web: Amics de Vila-seca cultural, que es va enriquint de mica en mica. A més d'informar de l'actualitat de Vila-seca el web inclou un espai de "Documents" on podeu trobar una article imprescindible sobre la colònia al qual faig referència en una altre entrada d'aquest bloc "Origen i desenvolupament d'una colònia industrial: els casos de Vilaseca i Borgonyà" .
L'article és el de Vinyes Parramón, Joan: "La rehabilitació de Vilaseca. Passat, present i futur d'una colònia tèxtil del Ter", publicat a Nous usos per a antics espais industrials. Rosa M. Fraguell Sansbelló, Rafael Llussà Torra i Anna Ribas Palom (eds.). Museu Industrial del Ter, Universitat de Girona 2003.

És molt interessant per:

• Les dades que aporta sobre els orígens de la colònia amb la petició de l'aprofitament del salt d'aigua per Josep Callís, l'any 1862.
• Les dades sobre alguns dels propietaris: Almeda Sindreu i Cia, en Frederic Marcet i en Joan Vila.
• El plànol topogràfic de 1886, poc conegut i que es troba reproduït a l'article.